Disculpa, estimada cosineta, que avui sigui més okupa que mai...les coses no pinten gaire bé per aquestes conrades, però afortunadament encara queda gent asenyada...
APÀTRIDES, Jordi Llovet
L’actual procés sobiranista català ha abocat una enorme massa de ciutadans —formant, per cert, menys massa que els independentistes— a la situació d’apàtrides. Tots aquells que, a Catalunya, se senten més espanyols que catalans, o tan catalans com espanyols, o ni catalans ni espanyols, es troben descol·locats: no és bona cosa que cap al 50 per cent de la població, ni que fos menys, es trobi en una tal situació, i és encara menys bo si tenim present que l’opinió dominant a casa nostra, ara i avui, ha estat promocionada per un govern que hauria de respectar les opinions de tots els ciutadans dels quals s’ha constituït, per la via parlamentària —expressió de la voluntat general— en el poder executiu.
Dins d’aquesta munió d’apàtrides hi ha una subclasse minoritària, però de molta importància en la forja de l’opinió pública —i sobretot de la privada, que és la important—, formada pels intel·lectuals. És obvi que aquest subgènere de la població es troba en hores baixes des de fa dècades: a l’ombra del gest de Zola —¿podem imaginar-nos que un diari de Catalunya dediqués tota una portada a publicar una mena de “Jo acuso”, adreçat al president Artur Mas, que és qui ens ha ficat en aquesta mena de mig laberint i mig deliri?—, en el deixant de Zola, dèiem, uns quants homes de lletres, arts i ciències, encara van sotraguejar l’opinió de molta gent amb els seus discursos i manifestos; Proust va influir d’una manera important en l’afer Dreyfus a la seva Cerca del temps perdut, Bertrand Russell, Trilling, Arendt, Sartre o Camus eren escoltats amb reverència. Però als nostres dies, en què l’opinió és un privilegi dels qui ocupen la televisió, i, per tant, dels qui la subvencionen, ja no es pot esperar com temps enrere que aquests éssers singulars que anomenem “intel·lectuals” puguin tenir un gran pes en la marxa de cap assumpte públic. És cosa que passa en termes generals als països amb mitjans de comunicació controlats pel poder, però és una cosa que passa encara més, i d’una manera que fa vergonya, al nostre país, almenys des de fa dos anys: amb Jordi Pujol —que una vegada va inaugurar l’any acadèmic del Col·legi de Filosofia— els intel·lectuals vivien més bé!
15 comentarios:
Rojo. Fantástico. 132.
Rojo.
Fantástico.
Allau, (me temo que estoy densa) 132?
tan triste que hasta sangra; como la ilustración...
tan triste como la sangre que corre en su nombre
besos barbazul
Puestos a sacarle punta a texto y pintura, veo los dos vasos medio llenos o más bien diría que ambos están que se salen.
besos
me gusta, esta manera de ver las cosas Alfredo,
un abrazo !
Pues mira que sí, Pilar, parece que me va resultando más cercano. Gracias.
Y besos besos
Rojo Minnelli, los que aman el cine me entenderán.
Petons (te escribo más tarde)
el loco del pelo rojo? besos, joaquimmmmmm
Virgi, No lo olvides!
Disculpa, estimada cosineta, que avui sigui més okupa que mai...les coses no pinten gaire bé per aquestes conrades, però afortunadament encara queda gent asenyada...
APÀTRIDES, Jordi Llovet
L’actual procés sobiranista català ha abocat una enorme massa de ciutadans —formant, per cert, menys massa que els independentistes— a la situació d’apàtrides. Tots aquells que, a Catalunya, se senten més espanyols que catalans, o tan catalans com espanyols, o ni catalans ni espanyols, es troben descol·locats: no és bona cosa que cap al 50 per cent de la població, ni que fos menys, es trobi en una tal situació, i és encara menys bo si tenim present que l’opinió dominant a casa nostra, ara i avui, ha estat promocionada per un govern que hauria de respectar les opinions de tots els ciutadans dels quals s’ha constituït, per la via parlamentària —expressió de la voluntat general— en el poder executiu.
Dins d’aquesta munió d’apàtrides hi ha una subclasse minoritària, però de molta importància en la forja de l’opinió pública —i sobretot de la privada, que és la important—, formada pels intel·lectuals. És obvi que aquest subgènere de la població es troba en hores baixes des de fa dècades: a l’ombra del gest de Zola —¿podem imaginar-nos que un diari de Catalunya dediqués tota una portada a publicar una mena de “Jo acuso”, adreçat al president Artur Mas, que és qui ens ha ficat en aquesta mena de mig laberint i mig deliri?—, en el deixant de Zola, dèiem, uns quants homes de lletres, arts i ciències, encara van sotraguejar l’opinió de molta gent amb els seus discursos i manifestos; Proust va influir d’una manera important en l’afer Dreyfus a la seva Cerca del temps perdut, Bertrand Russell, Trilling, Arendt, Sartre o Camus eren escoltats amb reverència. Però als nostres dies, en què l’opinió és un privilegi dels qui ocupen la televisió, i, per tant, dels qui la subvencionen, ja no es pot esperar com temps enrere que aquests éssers singulars que anomenem “intel·lectuals” puguin tenir un gran pes en la marxa de cap assumpte públic. És cosa que passa en termes generals als països amb mitjans de comunicació controlats pel poder, però és una cosa que passa encara més, i d’una manera que fa vergonya, al nostre país, almenys des de fa dos anys: amb Jordi Pujol —que una vegada va inaugurar l’any acadèmic del Col·legi de Filosofia— els intel·lectuals vivien més bé!
continua: http://cat.elpais.com/cat/2014/10/22/cultura/1414005618_785136.html
repito sin errata...
PATRIA EST UBICUMQUE EST BENE
Okupa, esta es tu casa, y yo tu familia!
un abrazo bien fuerte!
...Si és que hi han casas d'algú...que diría el gran Sisa
petons i bona nit
Publicar un comentario